Hola, UPF.

Marina. Pujo les escales mecàniques... Gent. El cor em batega fort... Suspir dens i profund. Molts cotxes, molt fum. El Parc de la Ciutadella i l'olor de zoològic. Em relaxo per segons. Segueixo caminant sense coordinar bé les cames. Em costa. Les mans a les butxaques, o fora? Trec el mòbil. 8,41. Déu meu. Cada vegada hi ha més gent adolescent. Cada vegada més ràpid. Cada vegada coordino menys. Cada vegada més nerviós. Cada vegada més fort. Puja la intensitat del cap. Estic nerviós perdut. El cor em batega al front del cap. Les mans estan gelades i tinc calor. Trec suor glaçada, d'aquella que et deixa amb un malestar al cos, per si fos poc. Bum. Bum. Bum. Com si fos una cursa, veig cada vegada més a prop l'arribada. És on he volgut ser. És aquí. Benvingut a una nova vida.

Una noia andalusa. Està sola i sembla estar com jo. Hola! Ets de primer curs? Sí, sí... Bé... Sí, doncs... Com et dius? Maria, y tu? Ricard, haha.  D'on ets? Extremadura. Ah, okay, bueno, vives aquí? Sí, ahora sí. Háblame en catalán, tengo que escucharlo más todavía. Ah, okay. Immersió lingüística. Bé, deixa-ho córrer. I... Fas polítiques? No, hago criminología. Ah, okay. Pues... Bé, vaig a preguntar a aquests a veure si... Adéu! Féu polítiques? Sí, sí! Ah, em dic Ricard. Molt bé, vine amb nosaltres!

Arribo a classe. Unes 160 persones. La gent expectant. Hola, com et dius? Ricard, i tu? Oscar! Ah, coneixes algú? Així em vaig agafar com una paparra al primer amic d'universitat. Miro i miro. On ets? On volies ser. Edifici 40. Una nova vida per estrenar. 17 de Setembre de 2014, el dia que vaig sortir de la Immaculada Concepció de Lloret de Mar. El dia que vaig deixar enrere un camí ple de victòries i derrotes, amistats i moltes lliçons de vida. Universitat. Pompeu Harvard. Color vermell.

Em costen els canvis. Recordo en Marc. Em va marcar: A ningú se'l posa en situacions que no pugui superar. Treu l'orgull i planta cara. 

Un viatge qualsevol amb tren

Observo atentament la gent del tren. Tots els seients estan plens però tampoc no hi ha ningú de peu. Escolto sorolls de nens petits desxifrant paraules sense sentit i algun idioma de l'est que no identifico per la distància. Una dona d'uns quaranta anys menja pipes sense escrúpols. Five, four, three, two, one. És una família anglesa!

S'obren les portes. El tren es para. Hi ha gent que segueix amb la seva tablet, gent que escolta música, gent que dorm, gent que viu al seu planeta groc i gent que per un segon observa qui entra i qui marxa. Ambient relaxat.

Situat a prop de la finestra que dóna al mar, tinc una dona dormint a l'esquerra. Al davant d'ella, una dona que menja patates, juga a un joc de mòbil i no sembla gaire interessada en què està passant al seu voltant. I al davant meu, una noia d'ulls marrons que escolta música mentre mira el desert marí. Intento endevinar què pensa però no n'estic segur. Mira el rellotge. Deu tenir plans per avui i un projecte de futur. Però no em mira als ulls. 

L'ambient segueix en la mateixa direcció. El nen anglès ja dorm i ara ja ningú diu res. Només el soroll del tren trenca el silenci sepulcral. Vés per on, la noia de davant meu d'ulls marrons i d'ungles blaves s'aixeca i se'n va. I com si fos un efecte domino, la de les patates treu la pota i l'estira al seu seient. No li interessa gaire el que pensi l'altra gent. La dona del meu costat s'ha despertat, però sembla hipnotitzada amb la blavor del mar. Cel gris, mirades perdudes i el nen anglès dorm amb la boca oberta.  El seu pare sembla l'únic que, com jo, està al loro del que passa. La seva dona s'ha afegit als sweet dreams del seu fill. Las neuronas están fritas.

Es respira aire condicionat i no fa gens de calor. La dona del joc ha deixat les patates i es concentra amb el mòbil. I, a més, decideix posar l'altra cama també a sobre i, per si fos poc, treu la llengua. Quina dona, tu! Espera, espera... Acaba de posar la bossa de patates al seu costat i torna a menjar-ne. Sens dubte, com en lloc com al tren.

M'he adormit. L'ambient que es viu és ideal per dormir. Ja porto tres quarts d'hora i tot segueix igual. Fins i tot la gent. Realment, més que un tren sembla un lloc on la gent fa ioga. Ningú es mou, tothom està quiet. Bé, acaba d'entrar una parella de la meva edat i la noia sembla molt feliç. Està abraçant-se i oloro una colònia que feia molt de temps que no olorava. És dolça i s'enganxa. Em recorda al marró clar. S'escolten petons i puc assegurar que són feliços. I cal dir que la noia és realment maca, m'encanten els ulls verds. Fins i tot la dona de les pipes sembla haver canviat de parer i s'ha posat a llegir un llibre. El noi també està enamorat. Quina parelleta més maca, es nota com li brillen els ulls quan la besa. De pel·lícula!

El tren es buida i la dona de les patates, de les cames, del mòbil i de la llengua em toca sense voler. S’asseu com una persona civilitzada i sembla atenta al que faig. Ha agafat el bolso i intueixo que em deixarà. Agafa les altres bosses i es posa  davant de la porta. Ara només queda la parelleta al meu costat dret i a la meva esquerra la dona fidel que ha dormit i ara remena un cordill sense massa entusiasme. El nen britànic s'ha despertat i badalla contínuament, mentre que la seva mare ja ha obert els ulls i comenta vés a saber què amb el seu marit.

Ha marxat la pobra dona dormilega i del cordill. Ha entrat un noi que olora a bàsquet. No m'ho preguntis, és així. Està al seient de la de les patates. Un brasiler està dret i parla castellà per telefonia mòbil fent-se entendre prou bé. Entren dues noies que distorsionen l'ambient. No queda ningú dels del principi perquè la família anglesa també ha marxat. Segueix l'ambient tranquil, però el familiar ha desaparegut. 

Tinc francesos a la meva esquena que xerren pels descosits. Vull marxar ja. No em sento incòmode però tampoc estic a gust. I una mosca m'està tocant els ous, imagineu-vos. M'aixeco. Miro: propera parada -- Blanes. Per fi!

Un viatge qualsevol i escrit a un bloc de notes. Avui m'ha agradat observar. Crec que ho hauria de fer més sovint, perquè és entretingut! 

Em toca dir adéu a mi. Diuen que el tren només passa un cop, però com a tots, a tu també t'arriba el moment de marxar per tal que algú altre reemplaci el teu lloc. Un somriure foteta, agafo la bossa negra i deixo el tren. Veig algú que entrarà. Amb els francesos que tinc a la meva esquena, només li puc dir que tingui un...

Bon Voyage! 

11 de Setembre de 2014

Capítol 1: Bon dia, Diada.

Tsunami. Un tsunami d'estelades. Això és el que m'he trobat quan he sortit de casa a la Ciutat de Barcelona. V. Llibertat. República. Igualtat. Consulta. Referèndum. Ni un comentari sobre legalitat. Sense moure ni un dit, recolzat al ferro, escoltava i vivia l'ambient que m'envoltava al transport metropolità de Barcelona sobre dos quarts de dotze del migdia.

Capítol 2: El meu món groc 

Arribo a l'equador del dia i em troba el meu amic Julià simulant fer-se passar per carterista - per cert, he de reconèixer que ho has fet prou bé- . Al·lucinats. Impregnats del groc i del vermell. Uns segons de silenci. Què fem? Doncs... El miro. Està mirant la botiga de l'Assemblea Nacional Catalana. Es decideix anar a preguntar quant val una camiseta. 10 €. Ah, val. Marxem i atravessem la Plaça Catalunya. Baixem? Baixem cap a la Rambla que falta gent. Bé, podríem dir que és un dir, un dir... Formiguer. Un formiguer de persones que demana una punyetera consulta per decidir el futur del seu país i aquí ve la meva dada: nosaltres hi érem presents.

Capítol 3: La Nostra Consulta

Queda molta estona per endavant i cal fer gana. Baixem i comencem a fer-nos la idea de la gentada que ens trobarem més endavant. Girem cap a l'esquerra, gent. Girem cap a la dreta, gent. Ostres! Per poc que xoco amb una dona d'uns cinquanta anys d'iniciatives separatistes. Siusplau, aquells que estiguin parlant de fractura social que pensin un moment. Aquesta fractura social, tal com diuen ells, l'han originat ells mateixos. Dit això, acabem decidint girar cap a les esquerres i anem a parar a la plaça on algun personatge històric va dir "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!" i on, just davant, molts anys després - potser protagonista per altres coses molt menys importants - ens va dir "Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón".

Una pit-stop a un bar proper i comencem la cerca de la Plaça Sant Felip Neri que feia estona que ens hi havíem encaparrat. Iniciem l'aventura i res, perduts. Intentem movilitzar-nos per tenir èxit i comencem a parlar amb gent però després de debats cívics s'acaben resignant a l'abscència de coneixement. Però nosaltres seguim lluitant i seguim buscant. Molts camins però no hi ha manera. Truquem al meu pare, i també s'acaba resignant. Però, aquesta vegada, n'hi treiem profit just abans de penjar. Em recorda l'enciclopèdia del meu germà. M'agrada recórrer a aquesta opció quan ja no queda altre remei, perquè sé que em dirà la solució. Truquem. No l'agafa. Hi tornem fins a dos cops més: NO l'agafa. El contestador em deia NO. Seguim buscant fins que, al final, el meu germà m'envia un missatge amb la localització. Tot era més fàcil! Però ens les prometíem felices i vam tardar un xic més del que crèiem ambdos. Sense adonant-se, estàvem rodejant la plaça desitjada sense saber que hi érem ben a prop. No tingueu por, catalans. I hi vam arribar. Sí, sí. Gaudim. Contemplem. "Aquí hi ha història, flipa!". Era el meu bon amic Julià, evidentment. La paret havia estat bombardejada pels Nacionals durant la Guerra Civil. Bombardejada, però no enderrocada. I gana. Ja havíem trobat el que volíem. I volíem menjar.

Capítol 4: Toca recuperar-se

Tot sacrifici crema energia. I caminar i buscar, n'és un exemple. I diners que es gasten, ja ho crec. Dos shawarma: un per cadascú. I unes patates fregides. Bé, de fregides... Pixo i seguim. Truquem a en Marc i en Tormo. El primer arribaria més tard i el segon no havia acabat de menjar. Anem al mar? Anem-hi. Què millor que anar al port i veure Colom. Ens animem i acabem al Maremagnum.

Un pèl lluny de la Diagonal, crec. Ell bescanvia diners per un regal energètic - tu i jo ja ens hem entès - mentre jo segueixo amb el joc iniciat del Sí. Estava bona? Sí. I sí. La del seu costat, tela. Tornem cap a la Rambla i truca en Marc. On sou? No escolto res... Espera, t'ho envio per WhatsApp. Okay.

Capítol V: Tram 28. Franja 2.

Agafa la línia verda, la L3. Vés fins a Diagonal i ens trobem allà. Okay? Fet. Arribem sense gaires problemes al Passeig de Gràcia. I comencem a tirar fins al nostre tram. No és ta mare? Batua l'olla... Mama? Mira'l! Estic buscant al teu germà i et trobo a tu! Murphy returns. Quatre rialles i la deixem buscant el meu germanet, que anteriorment m'havia preguntat on estaríem. Si és que m'estima i tot...

Fent ziga-zaga pel mig de la Diagonal, els bessons, els turmells i sobretot la planta del peu començaven a avisar que n'estaven fins els pebrots. Ja n'hi ha prou! Però per fi havíem arribat. Ja hi érem. Tram 28. Franja... Bé, ens col·locarien més tard.

Capítol 17:14

Us preguntareu el Capítol 6. Es resumeix en col·locar-se i esperar. Esperar pel minut 17:14. Falten vint minuts Juli. Okay... Va, va! Xerrar, xerrar, riure, xerrar, xerrar, cridar, cridar, riure, fer veure que em desmaio, riure, suar, suar, suar, i suar. Ja havien passat aquests vint minuts. Treiem l'energia que ens queda per apreciar un moment màgic i històric. In- inde- independèn-ci-a! Però ja, coi. Algun que altre dubte entre els tres. Segur que es veuria bé des de dalt?

 Això sembla un poti-poti de vermell i groc. Veig massa gent per saber si estem ben col·locats. Rebo un missatge - el pobre mòbil també s'ha cansat avui - i veig la fotografia des de dalt. Impressionant. Increïble. Déu meu. V.

Capítol 8: I els separatistes són ja... Camí de vestidors!

Cinc minuts més al sol mentre apreciem la Teresa i la Maria, les dues dones d'edat major que xafardegen pel balcó i - amb tota la bona fe- en treiem conclusions curioses. Era més partidària dels tancs feixistes. Una visita fugit de la Marta i ens asseiem a la gespa. Oh, gràcies. I tornem al joc del sí. Les estadístiques indiquen que més del 80% vol votar, vull dir que estan bones. En què penso. Lapsus. En Tormo arriba i ens anem cap al Passeig de Sant Joan caminant amb els pneumàtics cremats. Com aquell qui diu, arribem al Parc de la Ciutadella i ens asseiem allà. Jo, francament, estava petat. I crec que un amic meu també. Mitja hora de descans i xerrem de temes variats. La bufeta apretava. Una Odissea que va acabar bé però que no explicaré perquè vull anar a dormir.

Però si em disculpeu, vull afegir una frase més:

" Todo parece imposible hasta que se hace" - Nelson Mandela. 

Visca Catalunya, LLIURE! II*II

Els valors del Barça

Quan era petit observava atentament la multitud de bufandes blaugranes que tenia el meu avi al peu de la televisió. M’impactava veure la quantitat de modificacions que havia sofert l’emblema culer. Recordo alguna xerrada amb ell on comentàvem el primer escut culer de l’any 1899, aquell que si malament no recordo encara perdura com a escut de la ciutat de Barcino.

Però més enllà de la varietat d’escuts que han defensat la samarreta blau i grana, em va cridar l’atenció aquella retallada de la senyera a l’escut a l’any 1941 i el canvi  de F.C. a C. F. Quedava francament malament. Francament franquista. I aquestes coses fan que el Barça no sigui només un club, fan que sigui quelcom més que un equip de futbol que ho ha guanyat tot als últims anys, fan que sigui alguna cosa més que el club amb més seccions d’esport a alt nivell. El Barça era, i és, un sentiment.

I ara que últimament s’està tornant a parlar sobre el moviment catalanista uns quants anys després, s’està tornant a relacionar el Barça amb Catalunya. Mireu, mai he sigut partidari d’unir esport amb política, no m’ha agradat mai. És lleig i repugnant. Però l’aficionat – encara que han passat molts anys des de llavors – recorda perfectament històries i manipulacions que s’havien produït en aquells anys. És al Camp Nou on hi ha hagut grans mostres de suport al seu petit país, des de temps immemorables fins als actuals. Recordeu aquella senyera gegant que recorria tota la gesta del Camp Nou i els mosaics quadribarrats de Guifré el Pelós? Impacten per televisió... Però com ha de ser allà en viu? Suposo que se’t deu posar la gallina de piel. I no ens hauríem de deixar el més que conegut minut 17:14 de partit – tant de la primera part com de la segona – on s’escolta el crit d’independència que tanta emoció com incredulitat crea entre les persones democràtiques.

I després hi ha els protagonistes – més enllà del seu talent futbolístic –. Parlo de dues persones que han marcat la història d’aquesta entitat, primer com a jugadors i posteriorment com a entrenadors. Però, a més, aquests han marcat un estil i un camí, una manera de fer, de jugar i d’entendre el futbol. Un estil que quan s’ha pogut portar a terme amb jugadors excepcionals han transformat el futbol amb l’art. Parlo de Johan Cruyff i del seu successor i modernista Josep Guardiola. Aquest parell no només han liderat i triomfat a Can Barça, sinó que han deixat petjades que els aficionats del futbol – de tot el món –  identifiquen amb la marca Barça. 

Esperem plegats que els milions de Qatar i les altres marques comercials no taquin una camiseta que porta inscrita la marca Masia, que ha fet que aquest club –  a dies d’avui – tingui possiblement el millor jugador de la història del futbol als seus peus i uns dels millors planters a la seva disposició. I tots ells han sigut i són sembrats al petit país on tots somien algun dia trepitjar la catifa  del coliseu culer.

I apunteu el nom de Sergi Samper. 18 anys. Esperem que la Junta Directiva deixi de fitxar Mathieus i companyia i recordi quins migcampistes té a la seva – ja – disposició. 

Pluja

Tempesta. Pluja. És l’amenaça que tenim tots quan anem a fer quelcom fora de casa. Quantes vegades hem sentit << Quin temps farà? Plourà? Oh, no! >> al llarg de la nostra vida?

Fa poc vaig escoltar algú que deia: plou? Oh, perfecte! Em vaig quedar sobtat. Bé, no és que m’entusiasmi que plogui, especialment quan tinc coses per fer, però... És impressionant.

Personalment, no té preu poder gaudir d’aquest aire fresc, d’aquesta olor que arriba de mullat, d’aquestes vistes tenebroses del cel enfadat i d’adonar-se com els humans – individus pertanyents a una raça que destrossa la  natura a diari, i m’incloc – es queden a les seves llars esperant que aquesta marxi cap a un altre lloc.

El món no es para, és evident, però sí que endarrereix coses que anaves possiblement a fer. Només uns pocs són capaços d’enfrontar-se davant d’aquesta pluja, ja sigui perquè s’hi han trobat i no els queda més remei o simplement perquè cap cosa natural els impedirà fer allò que pretenien. Així doncs, posem el cas d’anar a córrer. Quants cops hem retirat sortir per un compost anomenat H₂O ? En el meu cas, quasi sempre... I us diré una cosa: aquells dos cops que em vaig atrevir a córrer enmig d’aquesta, d’anar a visitar el mar, somriure-li i seguir corrent durant una hora fou un plaer. Les vambes mullades – amb un bassal a dins del mitjó –, la camiseta i la jaqueta xopa, els pantalons enganxats i el cabell despentinat perquè no ha suportat la força del vent. Natura a flor de pell.

La pluja és un condicionant que no podem controlar... Però  ens hem plantejat què faríem sense ella? Tindríem un greu problema. I, a més, ens posa a prova per veure qui s’atreveix a fer-se un bany amb ella.

T’atreveixes a sortir amb ella?

Porto Cerdo

Durant la meva instància a Sardenya els meus ulls van descobrir paisatges i coves inoblidables. Santa Teresa di Gallura, Castelsardo i l’Alguer són i seran els pobles que associï quan recordi aquesta illa que tenia una història catalana marcada per la conquesta de Jaume El Just entre el 1323 i el 1326. L’últim poble anomenat, segurament, serà el que al llarg dels anys recordaré amb un somriure més gratificant.

De l’Alguer segur que n’hauràs sentit parlar, i és que aquest poble fa uns anys era propietat catalana, però sorprèn arribar allà, de bon matí – no ho negaré, adormit és poc – i començar a caminar fent ziga-zagues mentre els dos hemisferis del meu cervell assimilaven el fet que els carrers estaven pintats en italià – de manera òbvia – i en català? – collons! –.

Però et parlaré d’un poble que fins ara no he anomenat. Porto Cervo. Bé, pel meu germà gran i per mi, Porto Cerdo. Allà el glamour s'olora molt ràpid. Us faré un petit currículum d’aquest centre turístic: els preus immobiliaris arriben als 300.000 euros per metre quadrat; té el segon, el quart i el sisè hotel més car del món i, com a conclusió, uns estudis asseguren que és el lloc més car d’Europa – com era d’esperar –.

Impressiona, oi? Doncs no n’hi ha per tant, com a mínim pels meus ulls. Però us faré cinc cèntims del que jo, més enllà del que puguin dir, vaig poder certificar.

Just deixar el nostre Lancia Ypsilon llogat (el nostre PeuGeot 407 Coupe es va espatllar enmig de la carretera i ens vam quedar tirats unes horetes precioses el dia de la final del Mundial 2014 – prefereixo no parlar de Murphy, ell i jo tenim comptes pendents –) vaig notar la presència d’un lloc car, d’un lloc de molts bitllets, d’un lloc bonic – però totalment artificial, fals, de mentida, fet per un conjunt de persones molt, molt reduït. Preggo.

El meu germà gran em va titllar d'un tret << No t’estranyis si veus cafès a 14 € >>. M’ho havia resumit tot en una sola frase.  Al cap de poc, una noia jove artificial – això no implica que fos una bellesa – se’ns presenta davant de la nostra incredulitat i ens explica amb anglès el pla d'aquella nit per si volíem anar a la discoteca del nostre amic Flavio Briatore,  però el meu germà va contestar dient que no podíem assistir-hi – menys mal que va contestar, perquè la meva cara deuria ser per posar-la a l’APM – .

Després de camins elegants, de veure com s’empipava el meu pare quan va veure el vaixell del nostre Rey de España, de riure davant de la immensa fortuna de certa gent que gosa d'uns vaixells privilegiats – com diria el meu pare: << de alto standing >> - o d’ al·lucinar amb l’R8, vaig estar uns dos minuts comprovant el panorama des d’una punt més llunyà, des d’on veia el port i la seva muntanya.

De sobte, em vaig preguntar què faria en Kilian Jornet allà, i llavors vaig recordar el seu Córrer o Morir: troba la bellesa en la natura, especialment en la muntanya. Dos mons enganxats però separats: la muntanya que regnava un verd fabulós a sobre del port, i un Porto  que pujava els egos a tot quisco que tenia un estatus per damunt dels turistes normals. Un altre cop, preggo.

Ens tornem a trobar a la noia d’abans. Ens somriu. Murphy? Preggo. Un poble petit, que aparentava una felicitat que no existia, que exemplificava una diferenciació social i que ens ensenyava una casta major, per sobre de la que aguanta els països cada dia quan s'aixeca a les set del matí per anar a treballar o a estudiar.

Veníem de la platja. Què millor que fer veure als altres que érem normals: un banyador, una camiseta i unes xancletes que m’havia deixat el meu pare – a més d’un pentinat, si se li pot dir així, que m’havia deixat la sorra de mar –. Quan el Neymar el porti, la gent d’allà no riurà tant.

Arrivederci! 

El futbol és... El futbol

Benvinguts al món del futbol.

Sempre m’ha cridat l’atenció quan algú es defineix sobre el seu punt de vista concret respecte el negoci més corrupte del món- sense perdre de vista l’estimada  Església-.

A vegades, em diuen: "A mi el futbol no m’agrada", cosa que pot ser deguda a una negació per part d’una dona – tot i que cada vegada n’hi ha menys-, o… A la negació d’un home? Sí, també hi ha homes que no els hi agrada, i m’encantaria poder dir el mateix algun dia: els admiro.

Llavors hi ha aquells que són la majoria: "Jo miro el Barça i el Madrid". Aquí podríem diferenciar els que els agrada tot allò que té a veure amb el futbol europeu i el seu equip i després hi ha els cridaners: miren futbol però no hi veuen. Veuen la victòria del Barça com una victòria de Catalunya o la victòria del Madrid com el orgullo español.

També n’hi ha alguns amb els qui al·lucino. "L’any 1982 en Pepitu jugava en aquest club…" i m’acaba desxifrant la seva biografia des que va néixer fins al sofà on està descansant a casa seva amb una dona que "els" estima amb bogeria.

Aquell tòpic que titllava el futbol com un joc de cavallers jugat per bèsties i que veia el rugby com un joc de bèsties jugat per cavallers- ¡por el amor de D10s!- cada dia el veig més clar. La gent idolatra el meu amic Messi mentre camina buscant males herbes pel camp, i això que el seu company Xavi llavors justifica les seves derrotes per aquestes herbes tan malèfiques que fins i tot a un gos li costaria córrer perquè estan massa altes. 

A més a més, de tant en tant veiem mossegades molt oportunes, i no parlo de cap gos, sinó del nostre Ratoncito Suárez, i també en aquest terreny de joc podem descobrir les meravelloses cuixes del depilat Cristiano quan marca un gol, encara que seria demanar massa anar a celebrar un gol d’un company teu quan al minut 90 el teu equip empata a la final de la Champions, difícil.

I per si fos poc, els indeseables preus dels fransfurts del Camp Nou segueixen creixent a mesura que la gent deixa el Nou Camp per anar a prendre una cervesa al bar mentre veu el juego de villanos. La qüestió és deixar de dipositar diners a una empresa que es gasta 80 milions per un contracte de 5 anys -rendibles un parell- d’un caníbal que li agrada marcar gols. I alguns encara es pregunten per què la gent ja no va tant al camp.

El futbol és l’únic esport important que quan arriben els Jocs Olímpics no porten a les seves superstars. És diferent. Però encara li queden molts anys de corda, diria.

Ja ho sabeu de sobres, i sinó pregunteu als amiguets de sota...
El futbol és… El futbol.