Porto Cerdo

Durant la meva instància a Sardenya els meus ulls van descobrir paisatges i coves inoblidables. Santa Teresa di Gallura, Castelsardo i l’Alguer són i seran els pobles que associï quan recordi aquesta illa que tenia una història catalana marcada per la conquesta de Jaume El Just entre el 1323 i el 1326. L’últim poble anomenat, segurament, serà el que al llarg dels anys recordaré amb un somriure més gratificant.

De l’Alguer segur que n’hauràs sentit parlar, i és que aquest poble fa uns anys era propietat catalana, però sorprèn arribar allà, de bon matí – no ho negaré, adormit és poc – i començar a caminar fent ziga-zagues mentre els dos hemisferis del meu cervell assimilaven el fet que els carrers estaven pintats en italià – de manera òbvia – i en català? – collons! –.

Però et parlaré d’un poble que fins ara no he anomenat. Porto Cervo. Bé, pel meu germà gran i per mi, Porto Cerdo. Allà el glamour s'olora molt ràpid. Us faré un petit currículum d’aquest centre turístic: els preus immobiliaris arriben als 300.000 euros per metre quadrat; té el segon, el quart i el sisè hotel més car del món i, com a conclusió, uns estudis asseguren que és el lloc més car d’Europa – com era d’esperar –.

Impressiona, oi? Doncs no n’hi ha per tant, com a mínim pels meus ulls. Però us faré cinc cèntims del que jo, més enllà del que puguin dir, vaig poder certificar.

Just deixar el nostre Lancia Ypsilon llogat (el nostre PeuGeot 407 Coupe es va espatllar enmig de la carretera i ens vam quedar tirats unes horetes precioses el dia de la final del Mundial 2014 – prefereixo no parlar de Murphy, ell i jo tenim comptes pendents –) vaig notar la presència d’un lloc car, d’un lloc de molts bitllets, d’un lloc bonic – però totalment artificial, fals, de mentida, fet per un conjunt de persones molt, molt reduït. Preggo.

El meu germà gran em va titllar d'un tret << No t’estranyis si veus cafès a 14 € >>. M’ho havia resumit tot en una sola frase.  Al cap de poc, una noia jove artificial – això no implica que fos una bellesa – se’ns presenta davant de la nostra incredulitat i ens explica amb anglès el pla d'aquella nit per si volíem anar a la discoteca del nostre amic Flavio Briatore,  però el meu germà va contestar dient que no podíem assistir-hi – menys mal que va contestar, perquè la meva cara deuria ser per posar-la a l’APM – .

Després de camins elegants, de veure com s’empipava el meu pare quan va veure el vaixell del nostre Rey de España, de riure davant de la immensa fortuna de certa gent que gosa d'uns vaixells privilegiats – com diria el meu pare: << de alto standing >> - o d’ al·lucinar amb l’R8, vaig estar uns dos minuts comprovant el panorama des d’una punt més llunyà, des d’on veia el port i la seva muntanya.

De sobte, em vaig preguntar què faria en Kilian Jornet allà, i llavors vaig recordar el seu Córrer o Morir: troba la bellesa en la natura, especialment en la muntanya. Dos mons enganxats però separats: la muntanya que regnava un verd fabulós a sobre del port, i un Porto  que pujava els egos a tot quisco que tenia un estatus per damunt dels turistes normals. Un altre cop, preggo.

Ens tornem a trobar a la noia d’abans. Ens somriu. Murphy? Preggo. Un poble petit, que aparentava una felicitat que no existia, que exemplificava una diferenciació social i que ens ensenyava una casta major, per sobre de la que aguanta els països cada dia quan s'aixeca a les set del matí per anar a treballar o a estudiar.

Veníem de la platja. Què millor que fer veure als altres que érem normals: un banyador, una camiseta i unes xancletes que m’havia deixat el meu pare – a més d’un pentinat, si se li pot dir així, que m’havia deixat la sorra de mar –. Quan el Neymar el porti, la gent d’allà no riurà tant.

Arrivederci!