11 de Setembre de 2014

Capítol 1: Bon dia, Diada.

Tsunami. Un tsunami d'estelades. Això és el que m'he trobat quan he sortit de casa a la Ciutat de Barcelona. V. Llibertat. República. Igualtat. Consulta. Referèndum. Ni un comentari sobre legalitat. Sense moure ni un dit, recolzat al ferro, escoltava i vivia l'ambient que m'envoltava al transport metropolità de Barcelona sobre dos quarts de dotze del migdia.

Capítol 2: El meu món groc 

Arribo a l'equador del dia i em troba el meu amic Julià simulant fer-se passar per carterista - per cert, he de reconèixer que ho has fet prou bé- . Al·lucinats. Impregnats del groc i del vermell. Uns segons de silenci. Què fem? Doncs... El miro. Està mirant la botiga de l'Assemblea Nacional Catalana. Es decideix anar a preguntar quant val una camiseta. 10 €. Ah, val. Marxem i atravessem la Plaça Catalunya. Baixem? Baixem cap a la Rambla que falta gent. Bé, podríem dir que és un dir, un dir... Formiguer. Un formiguer de persones que demana una punyetera consulta per decidir el futur del seu país i aquí ve la meva dada: nosaltres hi érem presents.

Capítol 3: La Nostra Consulta

Queda molta estona per endavant i cal fer gana. Baixem i comencem a fer-nos la idea de la gentada que ens trobarem més endavant. Girem cap a l'esquerra, gent. Girem cap a la dreta, gent. Ostres! Per poc que xoco amb una dona d'uns cinquanta anys d'iniciatives separatistes. Siusplau, aquells que estiguin parlant de fractura social que pensin un moment. Aquesta fractura social, tal com diuen ells, l'han originat ells mateixos. Dit això, acabem decidint girar cap a les esquerres i anem a parar a la plaça on algun personatge històric va dir "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!" i on, just davant, molts anys després - potser protagonista per altres coses molt menys importants - ens va dir "Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón".

Una pit-stop a un bar proper i comencem la cerca de la Plaça Sant Felip Neri que feia estona que ens hi havíem encaparrat. Iniciem l'aventura i res, perduts. Intentem movilitzar-nos per tenir èxit i comencem a parlar amb gent però després de debats cívics s'acaben resignant a l'abscència de coneixement. Però nosaltres seguim lluitant i seguim buscant. Molts camins però no hi ha manera. Truquem al meu pare, i també s'acaba resignant. Però, aquesta vegada, n'hi treiem profit just abans de penjar. Em recorda l'enciclopèdia del meu germà. M'agrada recórrer a aquesta opció quan ja no queda altre remei, perquè sé que em dirà la solució. Truquem. No l'agafa. Hi tornem fins a dos cops més: NO l'agafa. El contestador em deia NO. Seguim buscant fins que, al final, el meu germà m'envia un missatge amb la localització. Tot era més fàcil! Però ens les prometíem felices i vam tardar un xic més del que crèiem ambdos. Sense adonant-se, estàvem rodejant la plaça desitjada sense saber que hi érem ben a prop. No tingueu por, catalans. I hi vam arribar. Sí, sí. Gaudim. Contemplem. "Aquí hi ha història, flipa!". Era el meu bon amic Julià, evidentment. La paret havia estat bombardejada pels Nacionals durant la Guerra Civil. Bombardejada, però no enderrocada. I gana. Ja havíem trobat el que volíem. I volíem menjar.

Capítol 4: Toca recuperar-se

Tot sacrifici crema energia. I caminar i buscar, n'és un exemple. I diners que es gasten, ja ho crec. Dos shawarma: un per cadascú. I unes patates fregides. Bé, de fregides... Pixo i seguim. Truquem a en Marc i en Tormo. El primer arribaria més tard i el segon no havia acabat de menjar. Anem al mar? Anem-hi. Què millor que anar al port i veure Colom. Ens animem i acabem al Maremagnum.

Un pèl lluny de la Diagonal, crec. Ell bescanvia diners per un regal energètic - tu i jo ja ens hem entès - mentre jo segueixo amb el joc iniciat del Sí. Estava bona? Sí. I sí. La del seu costat, tela. Tornem cap a la Rambla i truca en Marc. On sou? No escolto res... Espera, t'ho envio per WhatsApp. Okay.

Capítol V: Tram 28. Franja 2.

Agafa la línia verda, la L3. Vés fins a Diagonal i ens trobem allà. Okay? Fet. Arribem sense gaires problemes al Passeig de Gràcia. I comencem a tirar fins al nostre tram. No és ta mare? Batua l'olla... Mama? Mira'l! Estic buscant al teu germà i et trobo a tu! Murphy returns. Quatre rialles i la deixem buscant el meu germanet, que anteriorment m'havia preguntat on estaríem. Si és que m'estima i tot...

Fent ziga-zaga pel mig de la Diagonal, els bessons, els turmells i sobretot la planta del peu començaven a avisar que n'estaven fins els pebrots. Ja n'hi ha prou! Però per fi havíem arribat. Ja hi érem. Tram 28. Franja... Bé, ens col·locarien més tard.

Capítol 17:14

Us preguntareu el Capítol 6. Es resumeix en col·locar-se i esperar. Esperar pel minut 17:14. Falten vint minuts Juli. Okay... Va, va! Xerrar, xerrar, riure, xerrar, xerrar, cridar, cridar, riure, fer veure que em desmaio, riure, suar, suar, suar, i suar. Ja havien passat aquests vint minuts. Treiem l'energia que ens queda per apreciar un moment màgic i històric. In- inde- independèn-ci-a! Però ja, coi. Algun que altre dubte entre els tres. Segur que es veuria bé des de dalt?

 Això sembla un poti-poti de vermell i groc. Veig massa gent per saber si estem ben col·locats. Rebo un missatge - el pobre mòbil també s'ha cansat avui - i veig la fotografia des de dalt. Impressionant. Increïble. Déu meu. V.

Capítol 8: I els separatistes són ja... Camí de vestidors!

Cinc minuts més al sol mentre apreciem la Teresa i la Maria, les dues dones d'edat major que xafardegen pel balcó i - amb tota la bona fe- en treiem conclusions curioses. Era més partidària dels tancs feixistes. Una visita fugit de la Marta i ens asseiem a la gespa. Oh, gràcies. I tornem al joc del sí. Les estadístiques indiquen que més del 80% vol votar, vull dir que estan bones. En què penso. Lapsus. En Tormo arriba i ens anem cap al Passeig de Sant Joan caminant amb els pneumàtics cremats. Com aquell qui diu, arribem al Parc de la Ciutadella i ens asseiem allà. Jo, francament, estava petat. I crec que un amic meu també. Mitja hora de descans i xerrem de temes variats. La bufeta apretava. Una Odissea que va acabar bé però que no explicaré perquè vull anar a dormir.

Però si em disculpeu, vull afegir una frase més:

" Todo parece imposible hasta que se hace" - Nelson Mandela. 

Visca Catalunya, LLIURE! II*II