dissabte, 13 de setembre del 2014

Un viatge qualsevol amb tren

Observo atentament la gent del tren. Tots els seients estan plens però tampoc no hi ha ningú de peu. Escolto sorolls de nens petits desxifrant paraules sense sentit i algun idioma de l'est que no identifico per la distància. Una dona d'uns quaranta anys menja pipes sense escrúpols. Five, four, three, two, one. És una família anglesa!
S'obren les portes. El tren es para. Hi ha gent que segueix amb la seva tablet, gent que escolta música, gent que dorm, gent que viu al seu planeta groc i gent que per un segon observa qui entra i qui marxa. Ambient relaxat.

Situat a prop de la finestra que dóna al mar, tinc una dona dormint a l'esquerra. Al davant d'ella, una dona que menja patates, juga a un joc de mòbil i no sembla gaire interessada en què està passant al seu voltant. I al davant meu, una noia d'ulls marrons que escolta música mentre mira el desert marí. Intento endevinar què pensa però no n'estic segur. Mira el rellotge. Deu tenir plans per avui i un projecte de futur. Però no em mira als ulls. 

L'ambient segueix en la mateixa direcció. El nen anglès ja dorm i ara ja ningú diu res. Només el soroll del tren trenca el silenci sepulcral. Vés per on, la noia de davant meu d'ulls marrons i d'ungles blaves s'aixeca i se'n va. I com si fos un efecte domino, la de les patates treu la pota i l'estira al seu seient. No li interessa gaire el que pensi l'altra gent. La dona del meu costat s'ha despertat, però sembla hipnotitzada amb la blavor del mar. Cel gris, mirades perdudes i el nen anglès dorm amb la boca oberta.  El seu pare sembla l'únic que, com jo, està al loro del que passa. La seva dona s'ha afegit als sweet dreams del seu fill. Las neuronas están fritas.

Es respira aire condicionat i no fa gens de calor. La dona del joc ha deixat les patates i es concentra amb el mòbil. I, a més, decideix posar l'altra cama també a sobre i, per si fos poc, treu la llengua. Quina dona, tu! Espera, espera... Acaba de posar la bossa de patates al seu costat i torna a menjar-ne. Sens dubte, com en lloc com al tren.

M'he adormit. L'ambient que es viu és ideal per dormir. Ja porto tres quarts d'hora i tot segueix igual. Fins i tot la gent. Realment, més que un tren sembla un lloc on la gent fa ioga. Ningú es mou, tothom està quiet. Bé, acaba d'entrar una parella de la meva edat i la noia sembla molt feliç. Està abraçant-se i oloro una colònia que feia molt de temps que no olorava. És dolça i s'enganxa. Em recorda al marró clar. S'escolten petons i puc assegurar que són feliços. I cal dir que la noia és realment maca, m'encanten els ulls verds. Fins i tot la dona de les pipes sembla haver canviat de parer i s'ha posat a llegir un llibre. El noi també està enamorat. Quina parelleta més maca, es nota com li brillen els ulls quan la besa. De pel·lícula!

El tren es buida i la dona de les patates, de les cames, del mòbil i de la llengua em toca sense voler. S’asseu com una persona civilitzada i sembla atenta al que faig. Ha agafat el bolso i intueixo que em deixarà. Agafa les altres bosses i es posa  davant de la porta. Ara només queda la parelleta al meu costat dret i a la meva esquerra la dona fidel que ha dormit i ara remena un cordill sense massa entusiasme. El nen britànic s'ha despertat i badalla contínuament, mentre que la seva mare ja ha obert els ulls i comenta vés a saber què amb el seu marit.

Ha marxat la pobra dona dormilega i del cordill. Ha entrat un noi que olora a bàsquet. No m'ho preguntis, és així. Està al seient de la de les patates. Un brasiler està dret i parla castellà per telefonia mòbil fent-se entendre prou bé. Entren dues noies que distorsionen l'ambient. No queda ningú dels del principi perquè la família anglesa també ha marxat. Segueix l'ambient tranquil, però el familiar ha desaparegut. 

Tinc francesos a la meva esquena que xerren pels descosits. Vull marxar ja. No em sento incòmode però tampoc estic a gust. I una mosca m'està tocant els ous, imagineu-vos. M'aixeco. Miro: propera parada -- Blanes. Per fi!
Un viatge qualsevol i escrit a un bloc de notes. Avui m'ha agradat observar. Crec que ho hauria de fer més sovint, perquè és entretingut! 

Em toca dir adéu a mi. Diuen que el tren només passa un cop, però com a tots, a tu també t'arriba el moment de marxar per tal que algú altre reemplaci el teu lloc. Un somriure foteta, agafo la bossa negra i deixo el tren. Veig algú que entrarà. Amb els francesos que tinc a la meva esquena, només li puc dir que tingui un...

Bon Voyage! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada