Durant
la meva instància a Sardenya els meus ulls van descobrir paisatges i coves
inoblidables. Santa Teresa di Gallura, Castelsardo i l’Alguer són i seran els
pobles que associï quan recordi aquesta illa que tenia una història catalana
marcada per la conquesta de Jaume El Just entre el 1323 i el 1326. L’últim
poble anomenat, segurament, serà el que al llarg dels anys recordaré amb un
somriure més gratificant.
De l’Alguer
segur que n’hauràs sentit parlar, i és que aquest poble fa uns anys
era propietat catalana, però sorprèn arribar allà, de bon matí – no ho negaré, adormit
és poc – i començar a caminar fent ziga-zagues mentre els dos hemisferis del
meu cervell assimilaven el fet que els carrers estaven pintats en italià – de manera
òbvia – i en català? – collons! –.
Però
et parlaré d’un poble que fins ara no he anomenat. Porto Cervo. Bé, pel meu
germà gran i per mi, Porto Cerdo. Allà
el glamour s'olora molt
ràpid. Us faré un petit currículum d’aquest centre turístic: els preus
immobiliaris arriben als 300.000 euros per metre quadrat; té el segon, el quart
i el sisè hotel més car del món i, com a conclusió, uns estudis asseguren que
és el lloc més car d’Europa – com era d’esperar –.
Impressiona,
oi? Doncs no n’hi ha per tant, com a mínim pels meus ulls. Però us faré cinc
cèntims del que jo, més enllà del que puguin dir, vaig poder certificar.
Just
deixar el nostre Lancia Ypsilon llogat
(el nostre PeuGeot 407 Coupe es va
espatllar enmig de la carretera i ens vam quedar tirats unes horetes precioses
el dia de la final del Mundial 2014 – prefereixo no parlar de Murphy, ell i jo
tenim comptes pendents –) vaig notar la presència d’un lloc car, d’un lloc de
molts bitllets, d’un lloc bonic – però totalment artificial, fals, de mentida,
fet per un conjunt de persones molt, molt reduït. Preggo.
El
meu germà gran em va titllar d'un tret << No t’estranyis si veus cafès a
14 € >>. M’ho havia resumit tot en una sola frase. Al cap de poc, una noia jove artificial – això
no implica que fos una bellesa – se’ns presenta davant de la nostra
incredulitat i ens explica amb anglès el pla d'aquella nit per si volíem
anar a la discoteca del nostre amic Flavio
Briatore, però el meu germà va contestar
dient que no podíem assistir-hi – menys mal que va contestar, perquè la meva
cara deuria ser per posar-la a l’APM –
.
Després
de camins elegants, de veure com s’empipava
el meu pare quan va veure el vaixell del nostre Rey de España, de riure davant de la immensa fortuna de certa gent que
gosa d'uns vaixells privilegiats – com diria el meu pare: << de alto standing >> - o d’ al·lucinar
amb l’R8, vaig estar uns dos minuts comprovant el panorama des d’una punt més
llunyà, des d’on veia el port i la seva muntanya.
De sobte, em
vaig preguntar què faria en Kilian Jornet allà, i llavors vaig recordar el seu Córrer o Morir: troba la bellesa en la
natura, especialment en la muntanya. Dos mons enganxats però separats: la
muntanya que regnava un verd fabulós a sobre del port, i un Porto que pujava els egos a tot quisco que
tenia un estatus per damunt dels turistes normals. Un altre cop, preggo.
Ens
tornem a trobar a la noia d’abans. Ens somriu. Murphy? Preggo. Un poble petit, que aparentava una felicitat que no existia, que exemplificava una diferenciació social i que ens ensenyava una casta major, per sobre de la que aguanta els
països cada dia quan s'aixeca a les set del matí per anar a treballar o a
estudiar.
Veníem de la platja. Què millor que fer veure als altres que érem
normals: un banyador, una camiseta i unes xancletes que m’havia deixat el meu
pare – a més d’un pentinat, si se li pot dir així, que m’havia deixat la sorra
de mar –. Quan el Neymar el porti, la gent d’allà no riurà tant.
Arrivederci!