dijous, 12 de febrer del 2015

Pagesos sense fronteres

Tinc un dia de merda. No estic motivat per res i el més bé que he fet ha sigut anar a la perruqueria. Sopo i vaig fins al bus per anar a Lloret, però la taquilla estava tancada com era d’esperar. M’apareix un dubte: podré comprar el bitllet de bus i utilitzar el descompte del carnet monoparental? De sobte, la llum de l’infern apareix al meu cap. Segur que era a les 21:30h l’hora de sortida? No Ricard, no ho era. Qualsevol mena d’insult cap a la meva persona és vàlid. Torno al metro i me’n torno fins al Clot. A falta d’autocar, tren. Sort dins la mala sort. Tren en 4 minuts.
Entro. Plens els seients. Algun seient buit però en vull algun de millor. Però és clar, és un dia de merda, i en els dies de merda, no trobes seients. M’acabo asseient al del costat dret on s’hi troba una noia amb auriculars que amb prou feines s’immuta després de la meva triomfal arribada. I se’n va. Davant meu tinc una parella de joves. El paio deu tenir vint-i-pico anys i la noia sembla més gran d’edat per la cara, però ben raonat intueixo que deu tenir si fa no fa l’edat del noi. Amb un cabreig descomunal, només atenc les dues trucades dels meus progenitors on simplement escolto el protocol del disgust, tot i que tampoc hi entren gaire. Veuen que ja és suficient amb la meva veu de tenor desconsolada.
Tren gris, brut, mig buit i amb un groc de fons descolorit. El remordiment es converteix en avorriment i em fixo en la conversa entre la parella. “Un dia em vas dir que em deixaries fer-te una patada als ous. Alaaa! Als ous? Sí, als ous d’aquí sota. Deixa-me’ls veure... No, va! Deixa’m!” La miro descol·locat. Són els típics de pagès. Enteneu-me... Porten jerseis de llana desfilats i el paio em porta uns cabells que semblen Jesucrist. Foten jocs de paraula. I de sobte, la noia comenta subtilment “ Tinc ganes de trencar coses. Com vidres... Com aquest. Saps? Que soni kkkkk”. Ho he de dir: ja no em fa gràcia. I de cop Jesucrist es posa la mà per sota dels pantalons, a continuació fa una bona combinació cap  a l’interior dels calçotets i posa la cara d’èxit. Veig com se la toca i amb l’altra mà, per fora, s’hi ajuda. No enganyo. Feia temps que no anava amb tren, però us asseguro també que aquesta mà dreta on s’hi percep bolígraf blau guixat em fot molt de fàstic. Molt!
Pel que fa al meu costat, gent cívica. Un xuleta i un home que sembla Leonardo da Vinci però amb cascs de música. Marta, jo també hi crec. Des que he arribat a Barcelona, hi ha gent ben estranya. Segurament a Lloret només coneixem la part borratxera i la part modesta, i poca cosa més. Mataró. Primer cop que miro per la finestra. Encara em queda un ratet.
Al fons veig un home amb una guitarra, una noia obesa i poc més. La noia de comentaris ofensius té una mirada que fa por. Obra la porta un noi jove calb i em pica sense voler a l’esquena.  Em demana perdó. Primera persona que em mira amb ulls de persona. Estiro els peus. El tren segueix buidant-se. Són les 22:17h de la nit i tot és fosc fora, mentre que aquí dins tot es conserva: groc lleig.
Els joves pagesos els veig més relaxats. Parlen amb calma i semblen cívics. Segurament és perquè la noia de comentaris ofensius, de jersei de llana desgastat i d’ulleres poc seductores està més tranquila. Un marroquí al fons intenta passar desapercebut. I aquí estem, al mig, com el dijous. I mai millor dit.
“Saps que la paraula més buscada a la RAE és cultura? Després de jihadisme, diria.” Primera intervenció de la xicota amb caire intel·lectual. Torna a entrar per la porta un home, aquest cop un amb rastes, i ros. Es disculpa per l’empenta, nova, contra la meva esquena... I podria disculpar-se també pel perfum de marihuana més heavy que recordo en molt de temps. El tren és un submarí i, amb això, el noi pagès – que s’acaba de canviar de seient, d’estar davant meu a estar a la meva dreta – es treu un as de sota la màniga: comença a fer un discurs polític i sociològic boníssim. Es qüestiona la tipologia de societat actual, i assegura que la societat actual té com a fi la seguretat. Abans, segons ell, hi havia la lluita de classes i ara hem passat a una societat de risc i la paraula a buscar és por fabricada, molt sovint creada per culpa de les tecnologies mòbils – amb la qual estic ara mateix descrivint-vos això que esteu llegint –. M’ha deixat bocabadat, tant que he estat a punt de fer algun comentari i seguir amb el tema. Finalment, i més amb el dia que porto, he desistit aquesta oferta. Ja ni me’n recordava de la seva mà subterrània i l’estic escoltant amb atenció les reflexions que va fent. La noia l’escolta amb parsimònia i encuriosida simultàniament. Són persones que busquen espais oberts, silencis i naturalesa. No crec que vulguin res més per ser feliços. Com veieu, el meu discurs està variant – com a bon polític – però us confesso que m’han sorprès vertaderament.
El tren és quasi buit. I ells marxen. Em sap greu. I ell torna. Has vist el mòbil? No, no ho crec.  Ah val, deu estar a la motxilla, no et preocupis.
Estic a Sant Pol. Sol.
Calella. El marihuana segueix allà a l’esquerra. El perfum crec que es deu olorar a l’exterior del tren. El rastes té dues motxilles molt grans al seient del costat. Imagino perfectament què pot ser. I mentre l’olor m’alimenta, vaig abandonant l’estrès, la intensitat i la multitud. M’acosto als pobles i a la tranquil·litat. Tot això m’és més familiar. Pineda de Mar. Em recorre pel cos una petita por. Blanes s’acosta. Ai com no baixi a Lloret per estar escrivint al mòbil... Pobre de mi. M’acabo d’aixecar per veure el rètol digital de més a prop.
Propera parada >>> Blanes. Recordo l’escrit del tren. Confirmo que se’m passa el temps volant mentre escric: perdo la noció del temps i les lletres se m’apoderen del món. S’acosta el cap de setmana. Tinc un repte a aconseguir. Tranquil·litat i bons aliments.
“Vivim en un món en la recerca de la seguretat constant. No ens adonem que la cerca obsessa ens fa tenir por. La tecnologia ens ofega i ens treu autoestima en nosaltres mateixos. Som éssers socials. Proposa’t parlar amb algú sense agafar el mòbil durant cinc minuts. Hem de tornar a viure”. – Del noi de pagès –.

Final del trajecte.