I aquí estic. Per segon dia consecutiu
assegut a l’estació de busos de Girona. Ahir vaig tenir l’oportunitat de passar
la tarda amb una noia amb qui havia passat bons moments: em va fer goig
veure-la. Però és que el karma no em perdona ni una. Ahir, ella, com més d’un
cop, es va trobar amb un bus que marxava davant del seu nas i, amb un somriure
de desesperació, em va abraçar. Només es va haver d’esperar una hora a
l’estació. Bé, realment quaranta-cinc minuts. Els quinze primers va tenir
encara la sort que hi fos allà. Tampoc n’hi ha per tant, comentava ahir amb un
somriure irònic.
He dit quaranta-cinc. Doncs els mateixos
que tinc ara per escriure abans no arribi la seva germana amb bus. Casualitats
de la vida, el karma me l’ha tornada. “Inspira’t”. Això em diu la Maria, una
amiga que m’he tr
.jpg)
Dono quatre voltes i estic més indecís que
l’Andrés Iniesta abans de xutar. Aquí assegut fa fred. Estic, com podeu veure,
amb les cames creuades en aquest banc.
No estic còmode. Me’n vaig a... Allà fa
sol. Cap allà vaig.
Que faci sol no vol dir símptoma de calor.
El sol em fa brillar, però el vent s’encarrega de cristal·litzar la meva
brillantor. És una sensació estranya. Què voleu que us digui, és un dia per
estar tranquil. I d’un moment irrellevant, el vull immortalitzar. Això m’està
fent pensar. Sóc capaç, a través de paraules digitals, d’immortalitzar un
moment on si les meves mans estiguessin a dins de les butxaques probablement
acabaria oblidant. Segueixo assegut, mirant endavant, transformant un moment
insignificant en immortal.
Canvio de posició. Torno a creuar les
cames. I quin soroll més repugnant. Ho escolteu? Ho acaba de fer un altre
cop. I un altre. Aquest homínid, el
veieu? Espereu, a la fotografia, ara sí oi? Ronca amb els braços creuats. El diòxid de carboni surt a una velocitat
estrepitosa de la seva boca, una sortida d’aire oberta de bat a bat sense
peatges.
Dorm com un mussol, sense escrúpols, sense
importar-li el que altres persones puguin escriure o pensar. Aquesta manera de
viure em fa estar més tranquil. I què, si algú pensa això d’ell? És que tu no
dorms? La vida no està feta per segons, es compta per moments, molts dels quals
ni te’n recordaràs. Ni recordaré. I
aquest moment es basa en immunitzar un moment. En solidificar-lo. En desxifrar-lo.
En viure’l.
M’espero al desconegut. M’espero a l’amiga
que d’aquí poc retrobaré. M’espero a l’estació amb una única sensació: m’espero
a l’espera. I l’espera, s’acaba. M’espera ella, confusa sense entendre per què
l’espero amb un mòbil. I és que, esperant, he immortalitzat el seu encuriosit
somriure. Aquest cop, però, a través de la fotografia.
