Aplaudiments...
Més aplaudiments...
Què dic? Què faig? Què penso? Ploro i que se'm noti l'emoció? Somric perquè
això és irrepetible? Doncs això... Que... Ei, sí! Gràcies Miquel! Gràcies Estefania!
Edg... Bff... Vine Nil... Abraça'm. Vine Dani...
Encara hi ha més? Un què? Vídeo? Ostres... Gràcies... Gràcies.. Gràcies...
Com que un cop més he sigut incapaç d'expressar amb cap el que volia dir el
meu cor, ho deixo palpat sobre tinta:
Hola, això va per tu. Sóc en Ricard Iglesias Caner, un noi que va néixer un
vint-i-cinc de setembre de l'any mil nou-cents noranta-sis. Vaig començar a
jugar a aquest esport amb vuit anys i als quinze el vaig deixar. Des de l’any
passat, a través de tu, he tornat a aquest esport. Aquest missatge és per tu.
Volia fer-te saber un detall insignificant per tu, però clau per mi. Ara,
avui, tinc divuit anys. Has format part del meu retorn. Gràcies a tu, he tornat
a veure aquest esport amb un somriure, amb una il·lusió. Potser ni n'ets
conscient. Potser canvies d'esport. Potser d'aquí uns mesos tot haurà canviat.
Potser d'aquí uns anys no te'n recordaràs. Però no et preocupis. Has format
part del primer equip que he entrenat. He començat el somni de la meva vida:
gràcies a tu.
He tornat a aquest esport. Formaràs part del meu primer equip. A vegades
els rols ens els canvien. Saps? La gent pensa que l'entrenador ensenya als seus
jugadors i jugadores. He descobert que no és del tot cert. Tu també m'has ensenyat a mi. M'has ensenyat a viure
de nou el bàsquet. M'has ensenyat a tornar a llançar un tir amb l'esperança que
pugui entrar dins. I per sobre de tot, m'has tornat a ensenyar la felicitat que
comporta formar part d'un equip, independentment del guanyar o perdre una
lliga.
La nostra professió, el nostre ofici, al final de tot, es redueix amb un
petit instant. Un instant intangible, invisible. I aquest invisible és veure
cada dia d'entrenament com agafes la pilota, la botes, la mires. I te'n vas
després al teu company. I el saludes, i li fas la broma que li fa treure un
somriure burleta. I llavors crides. Tot això mentre no em veus. I és llavors
quan penso que l'esport d'equip no té
preu. Que la passió no es paga. Que la il·lusió no es compra. Que l'amistat amb
el teu company no es posa a l'acta d'estadístiques del partit.
I potser deus al·lucinar amb el teu entrenador. Et deus estar pensant què
nassos m'està passant pel cervell - si és que realment en tinc-. Crec que un
impuls nerviós travessa les poquetes neurones que em queden i vol dir-te una
cosa que és vital per mi.
No oblidis mai, mai, mai això que et diré ara. Ho he après de gent com tu.
Viu amb passió sense preocupar-te pel que els altres creguin. És la
qualitat de les nostres conviccions el que determina l'èxit, no el nombre de
seguidors. Sigues fidel a tu mateix. Peti qui peti. Fes allò que t'apassioni,
de la mateixa manera que encares la cistella quan fas el tir. I si encara no
saps què és el que realment t'apassiona, ja arribarà el dia. A la teva edat no
en tenia ni idea. I sé que algun dia ho tornaràs a llegir. I sabràs què vull
dir.
Del teu segon entrenador,
Ricard.
