diumenge, 18 d’octubre del 2015

Competir

KNAUF INDUSTRIES VALLIRANA 62 - 12 SIRIUS B.C.

Un equip ha d'entendre que no sempre guanyarà... L'important és participar. I una merda, és mentida! No us ho creieu!

Un equip ha de saber competir. Això és el realment més important. Però competir significa perdre de cinquanta punts? Depèn. Un equip pot perdre de deu punts i no haver competit, perquè simplement no ha donat el millor de si mateix durant aquell matx. Va donar el millor de si mateix ahir l'equip? Jo crec que la resposta és afirmativa, pensant-ho en fred.

Com bé us adonareu - si no us n'heu adonat- no m'agrada perdre. I no m'acostumo ni m'acostumaré mai a perdre. I com bé sabem, els vostres fills tampoc volen perdre. Ni tampoc s'acostumen ni s'acostumaran mai a perdre. Però parem atenció: vam saber perdre. M'agradaria que aquesta primera crònica fos més un punt de partida perquè entengueu més bé què és el que buscaré durant aquest curs: no buscaré ni prepararé res explícit per "el partit", perquè entenc que el partit és una forma més de l'entrenament, perquè l'entrenament és, al cap i a la fi, una forma d'aprenentatge diferent de l'escola. Parlant amb termes tècnics, seria " una educació no formal". Aquesta educació "no formal" tracta que l'entrenador - el formador- pretén ensenyar, però el jugador - el nen - no va amb la intenció de ser ensenyat. I aquí recau la força del bàsquet formatiu: ensenyar els valors de la societat: saber cooperar, saber competir, saber fracassar - perquè qui fracassa vol dir que fa - i saber guanyar, encara més difícil.

Respecte el partit crec que hi ha poc a dir. Som un equip heterogeni en molts sentits. Un equip recent fet que té diferents cultures, diferents edats, diferents humors. El partit d'ahir és un aprenentatge més. Algú em podria dir que traiem coses més positives quan perds que quan guanyes. No hi estic d'acord. Millor aprendre guanyant oi?

Feta la reflexió inicial, m'agradaria destacar coses positives de l'enfrontament. La primera: han viscut una experiència fins ahir mai coneguda; el partit no s'assembla ni és un entrenament de dimarts o dijous; estàs sent observat i al final o guanyes o perds, sense matisos. La segona: l'àrbitre no ho veu tot i, com a ésser humà, s'equivoca, com nosaltres; també com nosaltres, l'àrbitre intenta fer-ho de la millor manera possible. La tercera: la banqueta és el sisè jugador que està a la pista; competirem per ser el millor sisè jugador al partit. La quarta i més important: saber perdre, donar la mà i adquirir una sèrie d'hàbits de respecte propis del bàsquet. I la cinquena, no me'n vull descuidar, la importància dels pares i mares: sou l'element clau del comportament dels vostres fills i estic agraït del que he vist que feu: mirar i animar!

Les coses negatives, per cert, són coses positives. Són positives perquè ja saps com no han de ser i, conseqüentment, saps com s'han de millorar. Hem de millorar, començant per mi, coses tant senzilles com tenir unes miserables fitxes físiques, de paper o electròniques, però que no necessiti més de tres minuts. Això m'ha condicionat el pèssim escalfament que hem realitzat abans del partit, importantíssim per afrontar un partit.  Hem de millorar als entrenaments l'atenció i seguir al nostre ritme, aconseguir posar-nos petits reptes que ens motivin i anar progressant. Hem començat de zero. Per saber cap a on vas has de saber d'on vens. Temps.


Per últim m'agradaria agrair a tots els que heu confiat perquè em faci responsable dels vostres nens. Em considero un privilegiat poder ajudar als vostres fills i ho intentaré fer cada dia una mica millor. Força Sirius!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada