dimarts, 29 de setembre del 2015

Dia negre. Black. Negro. Schwarz.

.

Collons.

Segur que m'enteneu. Segur. Quan acaba el dia i n'esteu fins els sants pebrots. Schlechte Milch. Mala llet. El president d'alemanya, aquell home furiós baixet amb una veu autoritària sense sentiments m'entén. Sí, sí, el senyora Merkel.
Rabiós. Consumit. Esgotat. Wütend. Encara que no sàpigues què vol dir, aquest idioma ja sabeu que li posa més èmfasi. T'aixeques, corres durant vint minuts per Can Dragó, et dutxes i cagant llets - Scheissen Milcharten - entres a l'harmonia del transport metropolità de Barcelona. Et deixes l'esquena a dos quarts i cinc de nou del matí amb uns cinc joves que no coneixes de res, i amb l'àvia protestant. Doncs mira tu, la gent va a la universitat. Ningú t'ha cridat. Fot el camp. Gehen Sie weg.

Collons.

Segur que m'enteneu. Segur. Quan acaba el dia i te n'adones que les teves expectatives que pensaves se n'han anat en orris. Imagineu-vos en Jordi Alba insultant l'assistent, empenyent al contrari i amb el braç engegant-lo a fregir espàrrecs. És real. És un quart i cinc d'onze i el Barça està perdent 0 a 1 contra els alemanys de Leverkusen. El joc del Barça és el meu cervell. El 4-3-3 s'ha desdibuixat i figura un 2-1-1-1-3-2. 
Avui a les 18h he plantejat un entrenament, diria que el més plantejat de tots. Doncs, si m'ho permeteu, ha sigut una vergonya d'entrenament. Si fa no fa la mateixa imatge de pena que dóna avui aquest partit al Camp Nou al qual, per cert, hauria d'haver assistit, si no fos perquè he sortit a les vuit menys deu, entre escridassades del meu pare, amb tota la raó del món. Perquè que un nen marxi cap a casa sol deixant la mare preocupada al pavelló, no té preu. I tu allà, palplantat, sense saber donar explicacions. I arriba un senyor i et recrimina que els nens no marxen sols. Si haguéssim fet una reunió a l'inici, tot seria més fàcil. Hauré de ser més contundent i menys fleuma. Ja en tinc prou de ser el paio aquell que canta ridículament Ola k ase.

Collons. Bälle.

Segur que m'enteneu. Segur. Quan acaba el dia i recordes que el dia 27, fa dos dies, vam ser incapaços de guanyar amb claredat les eleccions del Parlament. Si no els hem fet callar les boques ara, ho farem quan Mascherano marqui un gol amb el Barça? Ràbia, això és el que em passa pel cap quan recordo que l'oposició estarà formada per un dimoni vestida d'angeleta que suma vint-i-cinc diputats. I pretén en Pablo Iglesias que votem el seu partit a les generals prometent-nos el referèndum. Em sembla que ho té magre si pretén guanyar. Ciudadanos, marca blanca, planxada, renovada, rejovenida, embellida, mimada, , neta ( diuen de Corrupció), pentinada, ataronjada i allisada del Partido de los Populares, farà que la mateixa oligarquia segueixi governant. Un Ministerio pel Rivera, un petonet per la Arrimadas i todos unidos, mentre a Catalunya ens barallarem per una titularitat d'una competència. Bé, desitjo que ens barallem perquè fotem el camp d'una vegada. Indignat perquè més  de cent cinquanta mil persones es van quedar sense votar - probablement sobiranistes - perquè la senyora burocràcia ho fa complicat. Visca el compliment del major dret de la democràcia. Doncs a menjar botifarres, amb o sense boicots, amb o sense l'europea, una DUI ara mateix seria pornogràfica.

El Barça ha remuntat 2 a 1. Suárez i Sergi Roberto. Qui ho havia de dir. Demà tinc dia de repressió amb els fets consumits d'avui, vull dir de reflexió. Fe. Això em queda i he borrat l'article 2 del meu subconscient: nunca amenaces, chilles, grites, golpees, insultes,  contestes, respires, cuando Rajoy hable de Cataluña, o lo que es lo mismo, cuando el mundo va en contra tuyo. Perquè jo ja he desconnectat de la nació espanyola, he proclamat la república independent dels meus pebrots vermells progressistes.  Y has desconectado ya de...? Marianoooooo!


...de la europea?





También. Auch!

dimecres, 9 de setembre del 2015

Una vetllada d'estiu

Vuit i mitja. Som dins el menjador de la casa de colònies, a Foixà, al Baix Empordà.  Dins de la cambra es respira amargura, atenció i majoritàriament desconnexió. I encara tenim sort que el rotllo de cortina del professor és mitjanament entretingut mentre escriu sobre una pissarra rovellada, amb tonalitats blaves i blanques, típica de les imatges del segle XX. Molt lletja.

El sostre del menjador té forma de volta allargada de fa prop més d’un segle. La forma està construïda a base de pedres de diferents tons i diferents textures. Em ve al cap la cançó de Viva La Vida de Coldplay... Next the walls were closed on me,and I discovered that my castles stand, upon pillars of salt and pillars of sand... Al fons de la cambra una llar de foc dóna una sensació especial, on s’hi observa incrustat en el peu de la xemeneia un agricultor segant amb una dalla. I Coldplay prossegueix... I hear Jerusalem bells are ringing, roman cavalry choirs are singing, be my mirror, my sword and shield, My missionairies in a foreign field... I tant, els meus missioners estan, juntament amb mi, en un camp estranger. Ara explicaré perquè.

For some reason I can’t explain, once you’d gone there was never, never an hoooonest word... And that was when I ruled the wooorld...

No m’ho sé explicar del tot bé. En Sergi, fidel al seu estil, està assegut al banc del costat d’aquesta meravellosa llar de foc. Tristament, per cert, està apagada. Potser per això estem apagats. L’habitació s’impregna, a través de les meves fosses nassals, una olor marrona, verda, gruixuda, tova, llafiscosa, però natural. Vejam, olora a merda de vaca. Els ulls de la Judit la delaten. Ràbia, impotència. Aquella cara que posem tots i que, si en aquell precís moment a algun impresentable se li passés pel cervell fer-nos una fotografia, faríem aquella cara fumada. En Roger dibuixa una cara samurai amb forma de fletxa. Molt combativa. Molt ell. L’Andrea ha marxat de l’habitació. Dialoga amb el seu tros de paper. L’Andrea és art. Contemplo com la seva mirada de la mà dibuixa sobre el seu foli innocent. Increïble. Cal estar atent per descobrir coses tant subtils i tant espectaculars en una classe de “Grans Recursos i Altres Activitats”. Sens dubte, ella representa un gran recurs. L’Elia està atenta, però tal com m’acceptaria posteriorment, té dolor d’estòmac. L’Elia és una persona fàcil de preveure. La seva mirada és honesta. La Carme, tímida i atenta, escolta amb atenció el professor Xavi. La Susanna està cansada, té molta son. I el cas més extrem, o curiós, és el del Pepelu. Està desaparegut. No participa, i simplement espera expectant què succeirà properament. Alguna cosa està passant. Jo estic a l’epicentre del menjador, gaudint amb el meu amic bolígraf observant, i només observant.

En Xavi sembla una mica desgastat i la tutora de Girona, la Marta, és una dona potent, ambiciosa i amb les idees clares: té ganes d’agafar les regnes d’una classe a la deriva. Arriba l’hora de les decisions, de buscar quina temàtica de vetllada es farà aquesta nit. El fred ha desaparegut i dóna la sensació que la calor ha arribat des que la Marta, amb la seva veu de tenor del Liceu, ha impregnat les seves primeres paraules. La desconnexió es transforma amb xiuxiuejos, rumors i poc a poc s’acaba reconvertint en una certa tensió en la mirada dels meus companys d’Anglès, que discuteixen el criteri de justícia de la tutora.

Anem per pams. El nostre territori troba l’ unanimitat en la defensa de la idea de l’Andrea, amb el lema La nit al revés, i amb un vot de 30 entre els gironins. Per tant, sumen 12 vots. Els altres vots van a parar a les idees bipartidistes entre la temàtica Por ( 15 vots) i la temàtica, sí, ho estic escrivint bé, Pokémon ( 14 vots). Democràcia, democràcia. Que malament que n’ets d’interpretada. La gent no recorda un dret fonamental. El dret de protecció de les minories. Per què dic això? Home! Si hi ha dos grups amb dos valors diferents, respectuosos, però un està compost per 30 homínids i l’altre per 11, em sembla que poc hi ha a fer. Però no creieu que s’hauria d’haver buscat una situació de diàleg? Doncs el diàleg era buscar un mix entre el Pokémon i la Por. Per sort, o per menys mala fortuna, tot va quedar amb una vetllada de por maca. I poc més.

Avui s’han acabat, i ho escric vint-i-cinc hores després, les colònies. La gran nota positiva és la família. Perquè per ser família també s’ha d’haver dormit junts. Em surt un somriure de plena felicitat! Hem après la dificultat també de saber conviure amb una bombolla diferent a la nostra. Bona experiència per quan siguem els monitors i monitores. Vigilem amb la democràcia i amb les maneres de fer d’alguns i algunes. Oju!

Això que ve ara és una freakada meva. Som 11, i escoltant el 324, parlen d’un onze titular de futbol. Doncs aquí ve l’onze titular!

Al lateral dret, en Nil. Ràpid, llest, connecta amb tothom. Un defensor amb escopeta del nostre equip. De centrals, la Susanna i la Carme. La defensa ha de tenir experiència i valentia. I com que ens falta una mica d’alçada a la defensa, posem un home serè, alt com un Sant Pau i tranquil: en Sergi.

El mig del camp està composat per la intel·ligència, el perfeccionisme i la tendresa. En Quim representa perfectament la posició que ocupa el 4, on hi ha passat llegendes com Andrea Pirlo o Pep Guardiola. Acompanyant en Quim, la velocitat vindrà de la Judit. Ràpida, divertida, dóna velocitat a l’equip. Enllaça conceptes, enllaça virtuts i fa d’una conversa la cosa més senzilla del món. I la posició de l’artista Kobe Bryant o del mac Andrés Iniesta, la del 8, la clava l’Andrea. Artista amb tot allò que fa, competitiva fins a la medul·la i amb una xispa especial. Per tenir aquest lloc s’ha de tenir màgia als ulls, ser especial.

I el trident el completa, a l’esquerra, un velocista amb caràcter. Competitiu. Orgullós. Amic dels seus amics. Humil, bromista, compromès i carinyós. En Roger marca les diferències de l’atac. L’Elia és l’extrem dret. Enllaça amb la Judit o l’Andrea. Connecta, com pols oposats, com la flauta i l’acordió, amb en Roger, situat a l’altra banda. I el 9, el clàssic 9, el mereix algú amb classe musical, amb decisió, amb lideratge, amb definició. És el cantautor més golejador. És la referència a l’atac de l’equip. El que xerra, el que marca, el que busca, el que et recorda, el que condueix el cotxe, el que canta, el que riu. Pepelu, ole tu!

I el porter, si m’ho permeteu, me l’assignaré per a mi. Per què? Perquè un porter defensa el seu equip per sobre de qualsevol context o situació. És el que intenta protegir. L’últim home. M’agradaria ser jo perquè és un autèntic plaer poder ser amb un grup tant unit amb tant poc temps. Perquè les pastes del matí són bones, la cafeteria és a deu peus de les cadires de la classe i perquè, al cap i a la fi, tots ara, en aquest instant, vivim una mateixa línia. I mentre la línia segueixi les nostres vides, per poc que sigui, la defensaré políticament i amb l’ajuda d’en Nil, amb l’exèrcit!


P.D. l’Héctor és a vegades massa imparjust, però és l’entrenador que quadra tot. És l’ànima. És el valor. El do d’escoltar, el do de fer allò que cal fer, i sobretot el do de creure en nosaltres. I segur que serem aptes. Perquè el valor més important és el que ell no citarà mai. Treballem. No ho dubtem.

divendres, 4 de setembre del 2015

Temps per a Monitors

Estic aquí. Assegut. Contemplant la classe de valors des de la distància escrivint a la llibreta de l’Elia. Estic a uns tres-cents centímetres del professor, longitud suficient perquè les meves neurones se’n vagin a la galàxia de l’escriptura. El maeztro està ara mateix explicant una història filosòfica de valors, diria.

Anem per pams. La situació és la següent: la classe forma una semi-lluna amb el maeztro davant nostre. Tinc a la dreta en Nil. Està rient sense parar amb l’Èlia i miro amb incredulitat la situació. Mentre la Cèlia ( ja saps per què t’anomeno així) m’assenyala amb el dit el dossier d’en Nil, m’adono que el seu cervell està desxifrant i contestant la pregunta Què has après avui?  amb la resposta Res o No ho sé; m’adono que el seu macrosistema neuròtic argumenta amb un Tot quan la pregunta en qüestió va en relació al contingut més destacat. En Nil, com sempre, molt analític amb les seves aportacions al dossier de lleure. Repeteixo. Dossier de Lleure. Lleure...
El paio del mig que parla de forma contínua durant ja 58 minuts i 36 segons. He tornat a posar l’orella a què està passant. Parla del descobriment d’Amèrica l’any 1492, molt útil per a la classe de valors, sens dubte. A la meva esquerra el meu company Pepelu dóna vida a la conversa unidireccional interrompent – diria – i preguntant-li si és doblador de pel·lícules: Salvi El Actor Castro.


Empanada meva de tres-cents segons aproximadament. Aviam. Prenem atenció! El món del capitalisme, del no sé què. Què collons? Teresa de Calcuta? ( Hooolaaaaa????). Ei, Nil... Fixa’t en el Sergi. Mira, mira, mira... Els ulls! Ara amunt, ara a baix, ara... Ai que es  cau el cap! Mira com recula cap amunt el cap... Vatua l’olla! Nil para de riure, de veritat. Mira els ulls... La pupil·la ara cap amunt, esquerra, dreta, que se’n va, cuidaao!  De veritat, m’està fent patir. S’està dormint però el subconscient l’està despertant. Pobres pupil·les! Nil para. Està tremolant de riure perquè estem dient que està passant de estat disponible, a estat ausente o baja batería a estat desconexión o sin batería. Però quan semblen els seus ulls apunt d’abdicar ressuscita. Quina guerra.

George Bush. Una desfeta. Els barris més pobres. De veritat, estic seguint la conversa... És la dissertació política de governs americans al bar de la Pompeu Fabra de la Ciutadella. El problema és que resulta que  estem a Anglès, senyal que trepitgem la capital del  món del lleure i... La capital del món de pagès!

M’allunyo de la conversa i em torno a centrar en la seva harmonia. Estem davant d’una habitació tenyida d’un groc descolorit. La gent està absent i amb la boca oberta. A algú se li cau la baba... Giro cent vuitanta graus. Veig l’Héctor seriós, no dona senyals de vida més enllà de la seva presència física i no respira, tampoc pestanyeja. Reculo la mirada una mica estranyat i torno a efectuar una mirada amb intenció de resposta cap a l’Héctor. El Tinente Héctor em demana atenció en un dels moment s més claus del curs de monitors.

Aviam. Ara què collons estan dient? Schumacher? És una desgràcia!Embragar! Està parlant en Pepelu, qui sinó! L’Elia retorna al planeta Terra després de més de mil segons fora de cobertura. Els seus ulls són dos pomes gegants de mida XL i tanca la boca per tornar-la a obrir, estranyada: motors? Què carai dieu? Em torno a posar la mà al front expectant mentre en Nil segueix rient i m’encomana un altre cop el seu humor subtil.

Ui. Problemes. Merkel! És la dictadora d’Europa! La Carme s’emprenya i en Pepelu li contesta amablement a crits. I ell prosegueix: la Merkel no ha anat a casals d’estiu! Olé tú Pepelu!
Són les set de la tarda, perdó, del vespre. Plou a fora. Falten quaranta-cinc minuts. Observo en Quim amb la mà a la barbeta observant eternament el comptador de gotes que cau a l’altra punta de l’habitació. L’Andrea fa moviments estranys amb les mans quan en Salvi parla, ara, d’Afghanistan. La Judit em mira desestabilitzada mentalment perquè suposo que deu pensar com puc tenir la decència d’estar fent apunts en aquesta classe tant rica de valors. La Susanna està mirant-lo fixament, tot i que no estic convençut de si mira el professor Salvi o si mira la pissarra buida digital amb tants detalls invisibles. En Roger el veig tranquil. Crec que no pensa res. De res. Simplement, crec que no sent res, no veu res, no nota res. Ulls oberts, boca tancada, mirada fixada a la ruleta de torn de serveis, mans a sobre les cames que estan formant un angle de noranta graus amb el terra.

L’Héctor m’havia demanat atenció. Vaig anar a un enterro. Els pocs sentits de les poques persones que encara sobreviuen a l’odissea monòtona del nostre amic  Salvi se’n foten d’aquesta última afirmació. Deixo de mirar la llibreta de l’Èlia i torno a la realitat.

M’encanta aquest grup. Fa quatre dies no sabíem qui érem i ara tots contemplem aquest espectacle de forma cooperativa. Sou uns cracks. Tots i totes. Només per això ja val la pena haver gastat cent cinquanta euros, Nil!

O sigui, hola?

Ja he tornat a terra. I en Salvi acaba d’afegir: Bon vent i barca nova!


R24