divendres, 23 d’octubre del 2015

Primer entrenament a pista completa

SIRIUS BC 0-50 U.E. CLARET

No és broma. És el primer entrenament a pista completa que poden realitzar en una hora i mitja! No rieu, ja ho sé que semblo Fernando Alonso parlant del seu McLaren Honda. Tinc una sensació similar quan veig que els nostres nens  es veuen frustrats davant d'un Mercedes o un Ferrari que passen per sobre com una piconadora. Però la reflexió és més senzilla: un equip que mai ha jugat contra un equip més gran que porta jugant tres anys junts. A partir d'aquí, destriem coses positives que he vist:

a)      El caràcter competitiu que mostren els jugadors. M'agradaria destacar el paper d'en Pau i d'en Roger, que han sigut els exemples de posar cara, força i lluita. I el paper del lideratge d'ells.  L'equip els ha seguit a darrere.  
b)     Els nervis. Fer un escalfament, sentir-se nerviós. Calmar-se. Saber calmar-se. Important experiència pel bàsquet, però per qualsevol situació quotidiana.
c)      Saber perdre. No em cansaré. David Trueba. Saber Perder. Recomano el llibre.
d)     Els crits de Sirius des de la banqueta i especialment des de la grada. Els hi he dit que intentessin ficar la cistella per vosaltres, perquè sé que confieu amb els ulls clucs amb ells. No us decebran, creieu-me. Ho han intentat tot. Temps. Hem tornat a guanyar el sisè jugador. Dos de dos.
e)      El resultat. No ser resultadista és molt complicat en la societat que vivim. Però hi ha una cosa per sobre de la victòria i la derrota, que sovint el capitalisme s'aferra a no fer-nos veure: l'aprenentatge. Ja em perdonareu la meva aportació de politòleg! Per cert, si a EUA hi ha tanta innovació és potser perquè allà no es penalitza l'error sinó que es premia l'encert. Vigilem-hi tots els educadors.

Llàstima de la cistella. No recordo un partit on he format part d'un equip que hagi acabat amb zero punts. Si no vaig mal errat és la primera vegada. Ens havíem proposat aconseguir aquest petit repte però no ha sigut possible. Llàstima. Un petit fracàs que ens farà més savis a tots.
Ara que, després d'una setmana on fins i tot he estat atracat amb armes blanques, prou sort hem tingut que hi ha hagut acta, hi ha hagut vuit jugadors per poder disputar el partit i hi ha hagut un àrbitre que ha xiulat. Si en aquell moment m'haguessin dit que avui estaria escrivint a la meva habitació ho hagués firmat. Així que, avui, firmaré! Que no estamos tan mal!! Pares i mares, nens i nenes, una cistella i una pilota ens poden ensenyar moltes coses. Porto nou anys vinculat a aquest esport i cada dia sé menys. I cada dia aprenc més. És una passió que espero que a algun dels vostres nens entri a les seves vides. Espero poder disposar de tots els jugadors la setmana que ve, tant de bo! Keep fighting.


diumenge, 18 d’octubre del 2015

Competir

KNAUF INDUSTRIES VALLIRANA 62 - 12 SIRIUS B.C.

Un equip ha d'entendre que no sempre guanyarà... L'important és participar. I una merda, és mentida! No us ho creieu!

Un equip ha de saber competir. Això és el realment més important. Però competir significa perdre de cinquanta punts? Depèn. Un equip pot perdre de deu punts i no haver competit, perquè simplement no ha donat el millor de si mateix durant aquell matx. Va donar el millor de si mateix ahir l'equip? Jo crec que la resposta és afirmativa, pensant-ho en fred.

Com bé us adonareu - si no us n'heu adonat- no m'agrada perdre. I no m'acostumo ni m'acostumaré mai a perdre. I com bé sabem, els vostres fills tampoc volen perdre. Ni tampoc s'acostumen ni s'acostumaran mai a perdre. Però parem atenció: vam saber perdre. M'agradaria que aquesta primera crònica fos més un punt de partida perquè entengueu més bé què és el que buscaré durant aquest curs: no buscaré ni prepararé res explícit per "el partit", perquè entenc que el partit és una forma més de l'entrenament, perquè l'entrenament és, al cap i a la fi, una forma d'aprenentatge diferent de l'escola. Parlant amb termes tècnics, seria " una educació no formal". Aquesta educació "no formal" tracta que l'entrenador - el formador- pretén ensenyar, però el jugador - el nen - no va amb la intenció de ser ensenyat. I aquí recau la força del bàsquet formatiu: ensenyar els valors de la societat: saber cooperar, saber competir, saber fracassar - perquè qui fracassa vol dir que fa - i saber guanyar, encara més difícil.

Respecte el partit crec que hi ha poc a dir. Som un equip heterogeni en molts sentits. Un equip recent fet que té diferents cultures, diferents edats, diferents humors. El partit d'ahir és un aprenentatge més. Algú em podria dir que traiem coses més positives quan perds que quan guanyes. No hi estic d'acord. Millor aprendre guanyant oi?

Feta la reflexió inicial, m'agradaria destacar coses positives de l'enfrontament. La primera: han viscut una experiència fins ahir mai coneguda; el partit no s'assembla ni és un entrenament de dimarts o dijous; estàs sent observat i al final o guanyes o perds, sense matisos. La segona: l'àrbitre no ho veu tot i, com a ésser humà, s'equivoca, com nosaltres; també com nosaltres, l'àrbitre intenta fer-ho de la millor manera possible. La tercera: la banqueta és el sisè jugador que està a la pista; competirem per ser el millor sisè jugador al partit. La quarta i més important: saber perdre, donar la mà i adquirir una sèrie d'hàbits de respecte propis del bàsquet. I la cinquena, no me'n vull descuidar, la importància dels pares i mares: sou l'element clau del comportament dels vostres fills i estic agraït del que he vist que feu: mirar i animar!

Les coses negatives, per cert, són coses positives. Són positives perquè ja saps com no han de ser i, conseqüentment, saps com s'han de millorar. Hem de millorar, començant per mi, coses tant senzilles com tenir unes miserables fitxes físiques, de paper o electròniques, però que no necessiti més de tres minuts. Això m'ha condicionat el pèssim escalfament que hem realitzat abans del partit, importantíssim per afrontar un partit.  Hem de millorar als entrenaments l'atenció i seguir al nostre ritme, aconseguir posar-nos petits reptes que ens motivin i anar progressant. Hem començat de zero. Per saber cap a on vas has de saber d'on vens. Temps.


Per últim m'agradaria agrair a tots els que heu confiat perquè em faci responsable dels vostres nens. Em considero un privilegiat poder ajudar als vostres fills i ho intentaré fer cada dia una mica millor. Força Sirius!


dimecres, 14 d’octubre del 2015

Canvi de Tardor


Fa poc temps cridava amb tota la meva força 1,2,3... Sant Andreu! Avui, 14 d'Octubre de 2015, res ha canviat al meu cor. La meva família paterna sent el barri andreuenc a dins de les venes. Els meus glòbuls vermells pateixen trastorns  des que tinc consciència i es bicoloritzen en blaugranes. Ara, amb més raó, es converteixen en quadribarrats - per Queterunya i pel club quadribarrat - . La qüestió, més enllà de l'hematologia del meu cos, és que hi ha hagut un canvi de tardor. La tardor i no l'estiu.

La tardor és aquella etapa de l'any en què la gent sol dir otra vez. Potser perquè sóc rebel, potser perquè odio els estereotips, potser perquè n'estic fins els ous de la rutina, potser per això, o potser perquè em vull desmarcar i fer-me notar, no m'agrada fer el que en teoria s'ha de fer, de manera que cada any i dins de cada any, cada curs, em plantejo fer coses diferents. Les penso, les escric, les rumio, les re-rumio, les requete-rumio, les esborro, les pol·leixo i després, si em fa el pes, torno a fer el procés de filtració, fins a arribar a dues conclusions: la primera, el procés de canvi del meu cap és més complex que el de l'administració burocràtica; la segona, res torna a ser igual: entropia.

Hi ha hagut un canvi de tardor. D'un marró castany a un marró compacte. D'una merda llefiscosa, llarga i heterogènia a una cagada temporal, forta i amb caràcter. Més  o menys, sí. Fa uns mesos formava part d'un grup de nens que em creen un sentiment llarg, heterogeni i nostàlgic. En canvi, l'equip que represento és probablement temporal, fort i amb molt caràcter. Les comparacions són odioses, probablement, però no relacioneu un excrement com quelcom defectuós, sinó més aviat com alguna cosa natural molt propera  a mi. Sí, ahora arreglalo! Sí, ja ho sé!

Per què dic això? La tardor ha canviat el color del país. Ha passat d'un verd, groc i vermell fulgurants a un color rutinari, refrescant, constipat i romàntic. La tardor és l'etapa més romàntica, no m'ho negareu. Aquell petó de la jove parella al costat dret de la fotografia, amb un arbre consternat que deixa anar sobre ells fulles de colors groguencs, rojos i marrons, amb un fons d'arbustos units a un riu que travessa l'horitzó on apareixen gossos, pares i nens i nenes jugant a pilota després de recollir-los a les cinc de la tarda del col·legi.

Doncs bé, amb aquest ambient to'burlao m'he parat a pensar en el meu equip de bàsquet i en el que vaig pertànyer. Recordo, per sobre de les individualitats, aquell humor satíric d'un grup plenament català; recordo l'ambient d'un grup mixt, format per nois i noies a parts iguals; recordo mirades amenaçadores i mirades seductores; recordo l'alegria i el companyerisme; recordo com si fos casa meva; recordo els pares i mares que sumaven i no restaven a l'equip; recordo les cròniques dissenyades, avaluades amb els pares, amb l'Edgar, amb els meus pares, amb els meus avis i amb els amics i amigues. Color castany, color mel. D'una mel, d'una nostàlgia llefiscosa, llarga i heterogènia.



I avui? Avui tinc nervi, força, riures catalanohispanorussobielorussoafroamericanoxinesos. Les Nacions Unides, i creieu-me, molt més unides que les de veritat. Un grup que ha de ser més disciplinat i més contundent, però que també és més actiu i té més recorregut. Pertanyo a un grup de color rosa. Diferent. Únic com l'anterior. Edgar, m'agradaria un partit entre els dos equips. El rosa i el quadribarrat, el quadribarrat i el rosa. Com el llibre quadribarrat i la rosa de Sant Jordi. Com la parella del bosc.



Parlo d'una tardor de canvi, d'una tardor normal.