INESPERAT
M’aixecava
a les set i mitja del matí aquest dissabte passat amb ganes de bàsquet. El Sol
no havia sortit i el cel es tenyia d’un negre poc inspirador. Plovia poc però
el terra estava ben mullat. Avui plouria, avui el Sol covard s’amagaria darrere
d’un cel sense alegria.
El
meu pare va tenir el gran detall de portar-me al matí cap al pavelló. Quan vaig
baixar del cotxe, el silenci s’imposava davant de l’única presència de la Cèlia
– pacient i calmada – que semblava a
gust davant d’una pista buida d’ànimes. Des de la meva arribada enèrgica i sobretot
impacient – tenia les claus jo – vam començar a posar bancs, obrir bosses de
pilotes, decidir camps i portar taules.
Poc
després arribarien en Sergi i alguns jugadors, que ens ajudarien a posar les
pistes preparades per a l’acció. Mentre en Sergi i la Cèlia desapareixien de la
meva ment, començava a repartir camisetes i pantalons a tots els meus jugadors,
decidits a donar-ho tot.
Ja a
l’escalfament, els jugadors van tenir una actitud seriosa i se’ls veia força
concentrats en el partit. Tenia la sensació que seria un partit disputat, amb
anades i tornades, entretingut i amb molt bon ambient. I tot i que el bon
ambient hi va ser, el partit no va anar gens bé des del començament. La nostra
defensa feia aigües per tot arreu i a l’atac perdíem masses pilotes. Molts dubtes
en preses de decisió, males execucions en les passades i mala definició en les
entrades. Contra el que m’esperava, vam agafar pocs rebots i ens va costar molt
entrar en joc: fins al punt que en el segon parcial ja perdíem d’una diferència
abismal. Estàvem fora del partit.
Tot
i la tímida reacció del quart període – ja a la segona part –, el cinquè va ser
per oblidar i, finalment, vam acabar fent un últim període digne – on probablement
altres equips acaben fent el pitjor període en diferència de punts – però on
nosaltres, en l’aspecte psicològic, vam ser més forts del que fins i tot m’esperava.
No van deixar de lluitar i mica en mica van anar perdent les pors, probablement
també fruit d’una baixada de tensió de l’equip rival. Sigui com sigui, aquest
equip probablement no el tornarem a veure més i ara cal veure com juguem els
propers partits.
No m’esperava
començar així i, sincerament, tinc la sensació que alguna cosa més podria haver
fet al respecte: perdre de cinquanta punts em sembla una barbaritat per la
diferència real entre els equips. Però tampoc cal dramatitzar: al revés, cal
aprendre’n. No per canviar el model planificat als entrenaments, sinó més aviat
per detectar quines coses sí vam fer bé i quines no tant. La distribució de l’espai
està pitjor del que esperava i, en canvi, l’actitud de més d’un jugador davant
d’un marcador dolorós em va sorprendre gratament. La cohesió, així també, va
ser sorprenent: no va haver retrets, no va haver culpes, només autocrítica
individual i una enorme predisposició a millorar.
Acabo
amb l’estrofa de la cançó Lo que te hace
grande de Vetusta Morla que m’ha ajudat a comprendre una mica més, avui, la situació de l’equip.
Dimarts seguirem treballant amb la mateixa il·lusió del primer dia. Força Vila!
Tal vez, lo que te hace grande
no sea difícil de ver.
Tal vez, cada guiño esconda
la llave que intentas tener.
no sea difícil de ver.
Tal vez, cada guiño esconda
la llave que intentas tener.