dilluns, 24 d’octubre del 2016

VILA MINI A 26-56 COL•LEGI SANTA DOROTEA A

INESPERAT
M’aixecava a les set i mitja del matí aquest dissabte passat amb ganes de bàsquet. El Sol no havia sortit i el cel es tenyia d’un negre poc inspirador. Plovia poc però el terra estava ben mullat. Avui plouria, avui el Sol covard s’amagaria darrere d’un cel sense alegria.

El meu pare va tenir el gran detall de portar-me al matí cap al pavelló. Quan vaig baixar del cotxe, el silenci s’imposava davant de l’única presència de la Cèlia –  pacient i calmada – que semblava a gust davant d’una pista buida d’ànimes. Des de la meva arribada enèrgica i sobretot impacient – tenia les claus jo – vam començar a posar bancs, obrir bosses de pilotes, decidir camps i portar taules.  

Poc després arribarien en Sergi i alguns jugadors, que ens ajudarien a posar les pistes preparades per a l’acció. Mentre en Sergi i la Cèlia desapareixien de la meva ment, començava a repartir camisetes i pantalons a tots els meus jugadors, decidits a donar-ho tot.  

Ja a l’escalfament, els jugadors van tenir una actitud seriosa i se’ls veia força concentrats en el partit. Tenia la sensació que seria un partit disputat, amb anades i tornades, entretingut i amb molt bon ambient. I tot i que el bon ambient hi va ser, el partit no va anar gens bé des del començament. La nostra defensa feia aigües per tot arreu i a l’atac perdíem masses pilotes. Molts dubtes en preses de decisió, males execucions en les passades i mala definició en les entrades. Contra el que m’esperava, vam agafar pocs rebots i ens va costar molt entrar en joc: fins al punt que en el segon parcial ja perdíem d’una diferència abismal. Estàvem fora del partit.

Tot i la tímida reacció del quart període – ja a la segona part –, el cinquè va ser per oblidar i, finalment, vam acabar fent un últim període digne – on probablement altres equips acaben fent el pitjor període en diferència de punts – però on nosaltres, en l’aspecte psicològic, vam ser més forts del que fins i tot m’esperava. No van deixar de lluitar i mica en mica van anar perdent les pors, probablement també fruit d’una baixada de tensió de l’equip rival. Sigui com sigui, aquest equip probablement no el tornarem a veure més i ara cal veure com juguem els propers partits.  

No m’esperava començar així i, sincerament, tinc la sensació que alguna cosa més podria haver fet al respecte: perdre de cinquanta punts em sembla una barbaritat per la diferència real entre els equips. Però tampoc cal dramatitzar: al revés, cal aprendre’n. No per canviar el model planificat als entrenaments, sinó més aviat per detectar quines coses sí vam fer bé i quines no tant. La distribució de l’espai està pitjor del que esperava i, en canvi, l’actitud de més d’un jugador davant d’un marcador dolorós em va sorprendre gratament. La cohesió, així també, va ser sorprenent: no va haver retrets, no va haver culpes, només autocrítica individual i una enorme predisposició a millorar.

Acabo amb l’estrofa de la cançó Lo que te hace grande  de Vetusta Morla que m’ha ajudat a comprendre una mica més, avui, la situació de l’equip. Dimarts seguirem treballant amb la mateixa il·lusió del primer dia. Força Vila!



Tal vez, lo que te hace grande  
no sea difícil de ver. 
Tal vez, cada guiño esconda
la llave que intentas tener.